Vila-real, maig del 93: què va passar en el viatge que va marcar a Pau Morilla-Giner?

Agost de 2019. L'aleshores president, Esteve Calzada, presentava en roda de premsa l'acord amb un grup inversor que aportava viabilitat econòmica al projecte. El portaveu d'ells era un sabadellenc, Pau Morilla-Giner. En aquell primer dia des de l'aterratge a la Nova Creu Alta, gairebé en una de les seves primeres paraules, l'actual president va recordar un desplaçament que l'havia marcat sent adolescent. Era a Vila-real.
 

"Viatjava amb la família i el primer cop que el meu pare em va permetre anar sol va ser a Vila-real. Ens va recollir l'autocar al Mercat Central i vam arribar a Vila-real crescuts. Érem un històric i anàvem a un poble petit. Han passat els anys que han passat i on són ells i on som nosaltres?"

Pau Morilla-Giner

🔊 PÒDCAST #HotelSuís | Viatge al passat: el moment en el qual @VillarrealCF i @CESabadell van creuar els seus camins

🔙 Recordem el precedent del maig de 1993, un dels viatges més especials per al president Pau Morilla-Ginerhttps://t.co/SzaZzf6EG9

— RàdioSabadell (@RadioSabadell) March 26, 2026

 
Un Villarreal-Sabadell no és el mateix partit el 2026 que el 1993. Ara, el submarí groc s'ha consolidat com un equip punter del futbol d'elit i de referència pel que fa a la formació arreu de l'estat. Fa més de 30 anys era un humil equip de poble que només havia jugat dues campanyes a Segona a principis dels 70. De fet, aquella temporada 1992/93 l'equip de la Plana Baixa venia de dos ascensos consecutius: de Tercera a la categoria de plata. El segon, amb l'exarlequinat i sabadellenc d'adopció Adriano García com a màxim golejador amb 27 gols entre lliga, promoció i copa.
 

"El Villarreal no tenia res a veure amb el que és ara. Nosaltres érem amb l'Eibar l'equip amb menys pressupost de Segona, però teníem un bon equip que ja venia de pujar des de Segona 'B'. L'any següent el Villarreal va també es va salvar i després ja va entrar Fernando Roig. Ara té una ciutat esportiva tremenda, ha jugat moltes Champions, ha guanyat una Europa League... Són coses que eren impensables"

Adriano García

El Centre d'Esports, per contra, era un habitual de Segona Divisió. Era el 39è curs arlequinat al segon graó del futbol estatal i només el Real Murcia (41) acumulava més anys. Cinc anys abans, els sabadellencs jugaven a Primera. I la intenció era tornar-hi. Res més lluny de la realitat: el projecte va fer fallida esportiva i, sobretot, financera i aquell mateix estiu es van perdre dues categories: al camp a Segona 'B' i als despatxos, directes a Tercera per impagaments.

L'últim fil d'esperança

El viatge a Vila-real coincidia amb un pont de la Salut i l'equip venia de guanyar, el que va propiciar un desplaçament més important. El Sabadell arribava a la cita penúltim, però havent golejat el Barça Atlètic (4-0) i amb la permanència a només dos punts (les victòries aleshores valien dos i no pas tres).

Els quatre de la zona de descens estaven empatats i un d’ells era precisament el Villarreal. Els altres dos, rivals recents: Lugo i Sestao. Guanyar aquell partit podia suposar l’impuls necessari, el punt d’inflexió per salvar un any especialment difícil, també a nivell de despatxos. Però res va sortir com esperaven els arlequinats.
 

"Va ser un partit molt dramàtic per a nosaltres. Veníem de golejar però estàvem en descens. Vam dominar el partit i se'ns va posar de cara per una expulsió a la primera part per agafar-me per l'esquena, però a la contra ens van fer l'1-0. Ens vam bolcar a la seva porteria però ens van fer el segon. Ens van enfonsar, ja no vam aixecar el cap i vam perdre la categoria, que va ser una decepció"

Manolo García

Amb 10 quasi tot el partit, el Villarreal va guanyar 2-0 amb un gol d'Alcañiz a la contra i un de Reyes des del mig del camp. Va ser l'última estocada per a un Sabadell a la deriva.
 

Els dos equips havien canviat el tècnic feia setmanes. Carlos Simón (expulsat també aquell dia al Madrigal) va agafar-li el relleu al peruà Félix Osmán i va donar amb la tecla. Va salvar el Villarreal guanyant sis de les últimes vuit jornades, inclòs aquest partit contra el Sabadell. Els de la Plana encadenarien sis anys seguits a Segona per primer cop a la història abans d'assaltar la Primera Divisió.

Per contra, Pedro Mari Uribarri va suplir Pepe Martínez però el Sabadell -immers en una crisi institucional- mai va reaccionar. Des del canvi d'any del 92 al 93, el Centre d'Esports només va guanyar 2 partits de 23. I el botí de les últimes jornades va ser d'un punt de 21. Òbviament, els sabadellencs van acabar últims.
 

 
La resta del camí ja és història. Només la 2012/13 els dos conjunts van tornar a creuar-se, en l'únic any del Submarí a Segona dels últims 25. Els groguets s'han consolidat a l'elit, jugant competició europea amb regularitat i fins i tot guanyant l'Europa League el 2021. La travessa arlequinada pel desert és de sobres coneguda. Han calgut dècades per reflotar la nau esportiva i econòmicament després d'aquell desastre. Aquell maig de 1993 els camins es van creuar: el d'un Villarreal a l'alça camí de l'elit i el d'un Sabadell que vivia el pitjor moment de la seva centenària història.

Més de 500 entrades venudes

Diumenge (16h) el Sabadell de Morilla-Giner tornarà a Vila-real, però per enfrontar-se al filial dels castellonencs. No serà a la categoria de plata, però tampoc buscant una permanència. L'equip de Ferran Costa lluita per tornar precisament al futbol professional.

No serà cap pont de la Salut com aleshores, però segur que molts adolescents com el Morilla-Giner de l'any 93 viatjaran per empènyer des de la graderia. A l'espera de l'últim dia de venda d'entrades, més de 500 arlequinats ja han confirmat la seva presència al Mini Estadi. Que el resultat aquest cop sigui diferent!