El bàsquet català homenatja Enric Campos per la seva trajectòria

La Fundació del Bàsquet Català organitza avui la 26a Festa Històrics del Bàsquet Català a l'Hotel Catalonia Barcelona Plaza. Un dels guardonats és el president del Creu Alta Sabadell Bàsquet, Enric Campos, reconeixent les dècades de feina formativa al món de la cistella que duu a les seves esquenes. "Vaig endur-me una sorpresa perquè em va arribar una comunicació per escrit que no esperava. Estic molt agraït i és un honor ser premiat perquè a més conec a un bon grapat dels guardonats. En el bàsquet ens coneixem tots i avui és un dia per saludar a gent que fa molt de temps que no veig", ha explicat al programa Hotel Suís un dels alma maters del conjunt arlequinat. Per les seves mans han passat jugadors de renom com Tomàs Jofresa, Ferran López, Àlex Mumbrú o Pau Ribas durant les seves gairebé dues dècades a la Penya. Des de fa 21 anys, encapçala el Creu Alta Sabadell: "La meva idea sempre ha estat obrir el bàsquet a tothom, als que són bons, als que no ho són tant, als alts, als baixos... Tothom que vol prendre-hi part ha de poder participar". Tants anys de saviesa reben aquest vespre la seva recompensa en una trobada de mítics del bàsquet català i també han estat reconeguts per tres veus autoritzades del bàsquet de casa nostra:

Albert Robledillo, periodista sabadellenc i exentrenador del Creu Alta Sabadell

La ciutat de Sabadell va tenir la gran sort que per circumstàncies de la vida l'Enric Campos va decidir posar al servei de tota la comunitat els seus grans coneixements basquetbolístics i d'emprenedoria. L'impacte que ha tingut a la ciutat és incalculable, primer perquè ha posat totes les facilitats del món a desenes de nens i nenes perquè poguessin jugar a bàsquet. Tan senzill i a la vegada tan difícil. Segon perquè en el món de l'esport és molt difícil trobar algú que avantposi la seva visió de comunitat per sobre d'altres interessos competitius o d'altre tipus. I tercer perquè som molts els que ens hem aprofitat de la seva saviesa. No només ha marcat a jugadors i pares, sinó també a un munt de monitors i entrenadors. Parlar amb l'Enric, encara que fossin 10 minuts al despatx sense finestres de Cal Balsach, era sempre una dosi de positivisme i una lliçó que la vida i l'esport poden ser meravellosos a través de les seves anècdotes, les seves idees i el seu sentit comú.

Agustí Forrellat, directiu del Creu Alta Sabadell

És un reconeixement merescut perquè ha fet una gran feina tant aquí com a Badalona. Jo definiria l'Enric com un amic, un company i gairebé un pare. De fet, moltes vegades ens confonen amb el seu fill. Ens vam conèixer al pati dels Maristes i em vaig aprofitar que el seu fill jugava a futbol perquè ens venia a veure als que jugàvem allà a bàsquet. Vam crear una amistat i se'ns va ocórrer juntament amb unes altres persones formar l'actual Creu Alta Sabadell Bàsquet. Vam començar amb 80 nens i ara anem pels 400 i molta part de culpa la té l'Enric, ja que aquesta filosofia la va portar ell de la Penya on havia estat de director tècnic 18 anys assolint un rècord de 800 nens i nenes. Al Creu Alta tothom l'estima i el respecta. Els nens l'adoren. Jo el considero un professor de bàsquet, perquè ha tingut l'oportunitat de fer el salt a equips més grans i sempre ha volgut seguir formant la canalla. La seva filosofia ha marcat el camí del Creu Alta amb un bàsquet inclusiu de nens i nenes obert a tothom. Els que volen començar a jugar a bàsquet sempre vénen aquí. Jo recomano a la gent que s'assegui amb l'Enric i escolti les seves anècdotes. El seu caràcter afable fa que sigui molt proper i us pot explicar com el primer campus de bàsquet de tota Espanya el va fer ell a casa seva o com molts entrenadors d'elit van sorgir d'ell com ara l'Aíto García Reneses. També guarda una gran relació amb alguns dels jugadors de l'època daurada de la Penya, amb els que va compartir la Copa d'Europa.

Tomàs Jofresa, exjugador del Joventut de Badalona

L'Enric sap l'estima, l'admiració i l'apreci que li tinc, a nivell esportiu i també personal. Quan parlo d'ell penso en el 17 d'octubre de 1986. Jo estava entrenant al migdia tècnica individual a La Plana amb el Miquel Nolis. Aleshores el Samaranch va anunciar que Barcelona seria seu olímpica. Jo tenia 16 anys. Ho vam veure al bar i en aquell moment, davant de molts altres jugadors, ell em va dir que jo jugaria aquells Jocs. Tenia visions en el món del bàsquet. Jo sabia que allò era impossible, arribar a ser jugador de la Penya i de la selecció. Li vaig dir que estava boig i la realitat és que l'any 1992 el seleccionador Díaz Miguel em va cridar per a la preselecció i després d'un mes i mig de durs entrenaments vaig ser un dels 12 jugadors definitius de l'equip. Amb això no dic que sigui vident, però sí el visionari més important de la nostra època moderna amb la creació d'escoles de bàsquet i campus. Quan jo ja estava al primer equip del Joventut em va proposar formar part dels campus que feia anys que ell ja feia i vam fer un munt de quilòmetres a l'Open Kadett que ell tenia. És una manera de fer que jo poso en pràctica ara quan organitzo campus a Menorca, on estic vivint ara.