La història de superació d'Axel Corres: tornar després d'un càncer testicular i l'extirpació d'un ronyó

"Per desgràcia, crec que la notícia va arribar en el meu millor moment. Havia lluitat molt per aconseguir-ho i ve tota aquesta merda". La vida de l'Axel Corres va trontollar el passat 25 d'agost. Tenia 25 anys en aquell moment i venia de signar una primera temporada excepcional amb el Club Natació Sabadell ―fonamental com a '1', a l'extrem, en els esquemes de Quim Colet― que li havia obert les portes de la selecció espanyola, formant part de la prellista per anar al Mundial de Singapur. Però aquella pretemporada no va començar com la resta.

"El primer dia d'entrenament vaig notar que hi havia alguna cosa al meu cos que no anava bé. Principalment, perquè m'ofegava. Després de veure que no millorava, vaig anar a urgències i directament em van ingressar. A partir d'aquí, hi ha un procés de dues setmanes d'indecisió per part dels metges fins que un resultat del PET-TAC dona definitiu el càncer testicular"

S'iniciava un altre partit "que havia de guanyar sí o sí". El primer impacte va ser dur de pair. "S'encaixa malament. És una paraula que interpel·la tothom. Veure la cara del teu pare i de la teva mare quan et donen la notícia és una mica fotut", ha relatat en una entrevista a RàdioSabadell. I la recuperació no ha estat un camí de roses, precisament. Aquests últims vuit mesos han estat plens d'entrebancs.

"Ens pensàvem que el procés potser seria una mica més curt. La primera vegada ens van dir que potser podia ser simplement l'extirpació d'un testicle i, a partir d'aquí, valorar si faríem quimioteràpia o no. Va resultar que hi havia metàstasi a gran part del cos i això em va obligar a fer quatre cicles de quimioteràpia, una mica més alt del que normalment es fa. Al final vaig acabar fa un mes i mig, dos mesos, amb una operació per a l'extirpació del ronyó. Ja no només tenia el càncer testicular, això va desenvolupar en una sèrie de metàstasis i un tromboembolisme pulmonar que va ser el primer causant d'ofegar-me"

El waterpolo, sempre present

Corres explica la seva història de superació en primera persona del plural. Considera fonamental haver tingut els seus pares, la seva parella o els seus amics al costat en tot moment. Els mateixos que van saber "des del primer moment" que volia tornar a jugar a waterpolo.

Cada dia feia un entrenament de força per mantenir-se actiu i, després de la quimioteràpia, va saltar novament a l'aigua per agafar pes i entrar a quiròfan per segona vegada "molt més preparat". Una operació que va ser tot un èxit. I ara comença el compte enrere.

"Jo vaig ser molt clar quan em van donar la notícia: el meu objectiu és posar-me un casquet de waterpolo a final de temporada. Els metges no s'ho creien, però jo vaig boig per tornar a l'aigua, és la meva passió. Em deien que tranquil, que anés amb calma, paciència, que no m'accelerés... però no tinc temps per a paciències ni a poc a pocs. És la imatge que visualitzo des del 25 d'agost, quan em van diagnosticar el càncer. No sé si passarà, però l'empenta i l'ambició que tinc per fer-ho m'ajudaran. Tant de bo el cos m'acompanyi perquè si passa, segurament seré una de les persones més felices del planeta"

La toxicitat de la 'químio' ha anat remetent amb el pas de les setmanes i les sessions d'entrenament, tant al gimnàs com a l'aigua. De fet, l'Axel ja es va estar escalfant amb els seus companys dissabte passat a la prèvia de la tornada dels quarts de final de l'Euro Cup davant el Marsella. Ara queden tres partits de la fase regular de la lliga (Caballa, Mataró i Echeyde) i el play-off. 

Reaparegui o no aquesta temporada, no es considera "un valent o un heroi" i té marcat l'aprenentatge principal que li ha ensenyat el càncer: "L'esport no dura per sempre, hi ha vegades que ve la vida, et fot una hòstia de realitat i t'envia a casa de cop".