En directe: De 19:30 a 20:00
Programació Especial
A continuació:
De 20:00 a 21:00
De 21:00 a 07:00
Aquesta imatge de Marc Fernández forma part de l'imaginari col·lectiu arlequinat | Pedro Salado Aquesta imatge de Marc Fernández forma part de l'imaginari col·lectiu arlequinat | Pedro Salado
28.05.2020 14:31 Pau Vituri

El Sabadell celebra els nou anys de l'ascens d'Ipurua amb la il·lusió renascuda d'un nou 'playoff'

El 28 de maig del 2011, el temps es va aturar. A Ipurua, a l'amfiteatre del Parc Catalunya i a tants i tants televisors de la ciutat. Després d'una llarga espera de gairebé dues dècades, el Centre d’Esports Sabadell tornava al futbol professional. Va ser un any difícil d’oblidar, d’un equip que va anar de menys a més durant aquella temporada i que combinava la veterania en els seus fonaments (De Navas, Agustín, Toni Lao, Bermudo, Puigdollers, Juvenal…) amb l’atreviment de jugadors joves i que, en molts casos, arribaven cedits (Juanjo, Isaac Cuenca, Marc Fernández, Hiroshi…).

Casualitats de la vida, aquell Sabadell va pujar a Segona Divisió sense guanyar cap dels dos partits del playoff de campions. “Abans del partit d’anada vam posar un vídeo motivacional de tres o quatre minuts pensant que això ens ajudaria. Que va. Vam sortir com flams i l’Eibar va tenir dues ocasions claríssimes. Sort que teníem el públic de la Nova Creu Alta”, recordava fa pocs dies al seu Instagram l’entrenador que va dissenyar aquell ascens, Lluís Carreras
 


L’empat sense gols va deixar totalment oberta la tornada, jugada a terres eibartarres sis dies més tard. Durant 90 minuts, Ipurua seria jutge de l’ascens i, tot i jugar en territori enemic, centenars d’arlequinats es deixarien l’alè a la tribuna oest. El primer temps no va tenir massa ocasions. A la represa, i passat l’onzè minut, una jugada col·lectiva on fins a vuit arlequinats van tocar la pilota, la va acabar culminant Marc Fernández amb un xut creuat, un gol que forma part de la centenària història del Centre d’Esports. Irureta va tocar la pilota amb el peu; no va ser suficient. Manu Lanzarote, ara arlequinat, va empatar un quart d’hora més tard; tampoc va ser suficient.
 


Amb aquell 1-1, el Sabadell era nou equip de Segona Divisió. L’aventura a la categoria de plata només va durar quatre temporades i, des de llavors, els aficionats no havien tornat a gaudir d’aquella dolça sensació, d’aquells nervis de viure novament un altre playoff. Aquest cop serà a tres partits, no a dos, i en unes circumstàncies exprés ben diferents. “El futbol és un espectacle i l'espectacle l'ha de veure la gent. Com més a prop el vegi aquesta gent, més gaudirà”, es referia Carreras sobre el fet de jugar-lo a porta tancada. Però, al cap i a la fi, serà una nova oportunitat de tornar al futbol professional. Per saber el desenllaç encara queden menys de dos mesos. Mentrestant, i per tornar a somiar amb un nou ascens, què millor que recordar aquella tarda de fa nou anys a Ipurua.