García Bragado, convidat d'excepció al Panathlon Sabadell: "Em retiraré allà on volia fer-ho"

Els socis del Panathlon Club Sabadell conviden cada primer dilluns de mes a alguna personalitat del món de l'esport per xerrar entaulats a l'Hotel Urpí. El protagonista d'aquest mes de novembre va ser de luxe. Jesús Ángel 'Chuso' García Bragado va passar ahir per aquestes tertúlies fent les delícies de les desenes de comensals. Amb 13 Mundials -incloent-hi un títol- i set Jocs Olímpics que seran vuit d'aquí a uns mesos a Tòquio, el reguitzell d'anècdotes i vivències del madrileny és inacabable. Amb un català cultivat en les dècades que porta vivint a les nostres contrades, va exposar la seva carrera als socis de l'entitat sabadellenca i també, més tard, als micròfons de Ràdio Sabadell:

Sopar entranyable amb la gent del Panathlon Sabadell recordant dècades d'atletisme
M'he trobat molt còmode. la veritat. He vist gent que porta molts anys tirant endavant les entitats esportives de Sabadell com, per exemple, en Josep Molins, que és l'alma mater de l'atletisme a Sabadell. En aquest context les hores sembla que no passin.

A les portes dels teus vuitens i últims Jocs, és un bon moment per mirar enrere amb nostàlgia?
En certa manera m'he convertit en l'avi de les batalletes, explicant moltes històries. Una pregunta molt típica és com he canviat des de que vaig començar fins ara. Acabes tenint molta experiència després de tants campionats i vivències. L'experiència és un grau i és tot un què explicar des de dins com han canviat les coses. Jo vaig començar a Barcelona'92, uns Jocs que molts ni tan sols van viure. Al Campionat del món de Doha, per exemple, van venir tres nois joves que tenen la mateixa edat que la meva filla gran. No tenen cap record d'aquelles Olimpíades, només per vídeos o llibres, i jo ja les vaig viure.

Ha canviat l'atletisme, però també la teva manera d'afrontar una prova de marxa.
Quan ets jove, ets atrevit però més inexpert, i fas coses que a vegades surten bé, però també d'altres malament. És una forma d'aprenentatge. A moltes facetes de la vida el millor és fer un assaig en el qual hi ha encerts i errors, i això ha passat en la meva trajectòria esportiva, en la qual he tingut molts encerts, però també moltes situacions errònies de les quals he après moltíssim. Quan parlo amb la gent intento traslladar aquest aprenentatge per evitar que facin els mateixos errors que he fet jo. És un grau poder explicar-ho i, també, aplicar-ho a la meva competició.

? ÀUDIO #HotelSuís | Chuso García Bragado, convidat d'excepció al Panathlon Sabadell: "Volia retirar-me en l'última gran prova internacional dels 50 quilòmetres marxa". El madrileny arribarà als seus vuitens Jocs a @tokyo2020

▶ https://t.co/2jMK63llbw [34:06] pic.twitter.com/Wa9bs874ey

— Ràdio Sabadell 94.6 (@RadioSabadell) November 5, 2019

Quin és el secret per arribar als 50 anys encara a l'elit?
No és una cosa que tingui molt clara. El que sí que és veritat és que intento mantenir la mateixa il·lusió que quan vaig començar, l'any 92, o quan vaig ser campió del món al 93. A vegades em diuen que tinc la mateixa il·lusió que un júnior, de 18 o 20 anys, que té molta il·lusió per anar per primera vegada amb la selecció espanyola i és cert. De fet, Doha tenia molta il·lusió per poder fer un bon campionat que em permetés anar als Jocs Olímpics, i no era perquè no hagués anat mai, sinó perquè m'agradaria poder anar a Tòquio i donar per finalitzada allà la meva carrera esportiva. Vull fer el meu comiat del món de la competició d'aquesta manera.

No està clar que sigui a Tòquio, potser és a Sapporo. Això et perjudica?
Em faria una mica de pena si al final fem la competició a un lloc que no és la seu del Jocs, perquè no tindrem la mateixa vivència a la vila olímpica, ja que segurament estarem a un altre lloc. Serà molt semblant a la situació que tenen els esportistes de vela quan la competició és  a ciutats que no tenen port. Serien els meus vuitens Jocs Olímpics, si finalment estic allà, i intentaré gaudir i finalitzar en un bon lloc per acomiadar-me amb un bon regust. Després d'això, m'agradaria donar una volta per la vila olímpica i poder viure una mica des de dins l'ambient dels Jocs Olímpics.

Serà un final d'etapa personal, però potser també com a disciplina, veient que la distància dels 50 marxa podria tenir els dies comptats.
Fa un parell d'anys ja vaig veure que els organismes internacionals, sobretot el Comitè Olímpic, havien posat data de caducitat a proves tan llargues. La nostra prova dura gairebé quatre hores i tenia clar que després dels Jocs Olímpics de Tòquio sortiria del programa olímpic i quedaran en una altra distància molt reduïda i molt més curta. Per aquest motiu volia retirar-me en l'última prova que es farà a nivell internacional de 50 quilòmetres. Veia que tenia la possibilitat d'estar, tot i que sabia que amb 50 anys no seria fàcil, ja que depenia molt de la meva condició física. Afortunadament tinc la mateixa forma física de fa 10 anys i gràcies a això podré acomiadar-me com vull.