En directe: De 09:00 a 11:00
El Cafè de la Ràdio
A continuació:
De 11:00 a 13:30
Al Matí
De 13:30 a 14:00
Notícies migdia
Tarrés, després de l'entrevista a Ràdio Sabadell | Roger Benet Tarrés, després de l'entrevista a Ràdio Sabadell | Roger Benet
19.09.2019 17:42 Pau Vituri

Llorenç Tarrés: "Amb 23 anys et diuen que has fet un mal partit; amb 36, per què no et retires"

Començar una temporada a la Segona B de futbol sala sense la figura de Llorenç Tarrés es fa molt estrany. Amb 40 anys, el fins ara capità de l'Escola Pia ha deixat de formar part de la plantilla. N'eren 22 al primer equip, sempre en categoria nacional, i 31 vestint la samarreta del conjunt escolapi. Tota una vida que ara ha arribat al seu final, no per voluntat pròpia, però amb la sensació que s'acaba un cicle. L'elegància que acompanyen les paraules del també periodista sabadellenc de Barça TV llueix especialment en moments com aquest. Ni una mala paraula, ni un retret. La vida segueix però el seu nom, i especialment el seu cognom, sempre quedarà estretament lligat a la història de l'Escola Pia.
 


És una retirada o no?

Encara no sé si és una retirada. Vull agrair públicament alguns equips que m'han trucat i s'han preocupat per la meva situació. No diré noms perquè crec que no toca però encara no sé si seguiré jugant, si faré competició o només gaudiré. He patit molt amb el futbol sala, he gaudit molt amb el futbol sala i ara, sigui el que sigui, només vull gaudir amb el futbol sala.

Això vol dir que no prioritzaràs la competició?

Potser el cuquet de la competició m'acaba fent agafar un equip, no de Segona B, potser de Tercera o una mica més a baix. La competició la porta un a dins i jo competeixo quan jugo lliga d'amics o amb el primer equip de la Pia. 

Deuria ser especial acomiadar-se el dia del Memorial Josep Tarrés...

El pavelló estava ple, era la presentació dels equips i és el partit en què s'homenatja la figura del meu pare, que va ser president durant molts anys d'aquest club. És una figura sense la qual la Pia no seria el que és ara. Va ser un dia emotiu. És d'aquells dies que costa saber el que dir, que plores segur i et quedes petrificat. El suport dels companys, alguns que abans eren alumnes meus, també el reconeixement de molta gent que no ha compartit vestidor amb mi però que m'han enviat missatges... però també el reconeixement dels meus, de la Pia i de la família.

Ets un 'one club man'. Tres quarts de vida a la Pia...

Tres quarts i una mica més. Ha estat el club del meu cor, és el club de la meva vida. Mai tindré una paraula negativa per a la Pia, per a mi és el millor club de tots. Estic molt orgullós del que he fet, amb el temps ho veuré i no necessito homenatges per saber-ho. Vaig començar amb 9 anys, perquè abans es començava amb 9 anys, com algú més que jugava amb els seus amics de classe. Després, als 14-15, em vaig convertir en entrenador i vaig entrenar els nens que ara juguen al primer equip. És un orgull. 22 anys en categoria nacional, ni un descens. Vam assolir el primer any l'ascens de Tercera a Segona B i allà ens hem quedat. Ara vivim una època en què la Pia sempre està a dalt però hi ha hagut èpoques de salvar-se a l'última jornada sent canalla que només corria i patia molt. És una època fantàstica de la meva vida.

Fa pena que no hagi estat per voluntat pròpia?

Fa molta pena. És una cosa molt dura d'assumir. Sóc conscient que tinc 40 anys i això no m'ho treu ningú, com tinc l'esquena, els genolls, els turmells i el cor. Entenc que res és etern. Jo he après que a la vida i a l'esport, les coses no surten com un voldria.

 

Tarrés, en els seus inicis a la Pia | Cedida
Tarrés, en els seus inicis a la Pia | Cedida

 

Tu ho sabràs millor que ningú. La Pia és un club diferent...

És el club més diferent de la resta que et pots trobar. Fa no massa, hi havia tres parelles de germans jugant al mateix equip; el delegat, el cosí d'un; el president, el pare d'un. Quan vam jugar contra el Barça, jo vaig dir que era el partit més desequilibrat del món. L'equip més professional del món contra l'equip més local del món. Més enllà de la peculiaritat, el que ha fet aquesta generació té un mèrit brutal. Sincerament, l'esport necessita més projectes com el de la Pia.

Te'n recordes de tots els companys?

Me'n recordo de tots. Podria dir tots els companys que he tingut i alguns que han estat molt poc. Recordo un company que ens va deixar, el Jesús, que va estar mitja temporada amb nosaltres. Són moltes històries, moltes batalles, molts moments de bronques entre nosaltres i molts moments de somriures. L'esport queda al marge i et quedes amb la gent. Fins als 20 i pocs, vam jugar els companys de classe. Després hi va haver la primera marxa de molta gent al Club Natació Sabadell. Vam haver de reconstruir l'equip i van ser dos o tres anys en què van arribar molts fitxatges. De mica en mica s'anava coent la generació de sota que ara està al primer equip. Són els millors anys que he viscut.

Moments. Al 2007 vas anar convocat amb Catalunya per disputar el famós Mundial paral·lel a Mendoza (Argentina)...

Va ser una experiència personal molt engrescadora. Tenia clar que ho volia provar i a través de l'Arbúcies, d'on és la meva família paterna, el seleccionador em va convocar. Esportivament, no va anar massa bé. En aquella pretemporada em vaig fer mal al menisc però jo volia jugar sí o sí. Va ser una experiència molt bonica.

Al 2014, l'eliminatòria de Copa del Rei contra el Barça...

Aquells dies ho vaig passar bastant malament. Em feia molt respecte, es va generar molta tensió al meu voltant. Estava en una època en què no entrenava i va ser complicat. La gent només es queda amb la part positiva i hi ha moltes coses negatives. No és un dels millors records que tinc, tot i ser una gran nit per a l'Escola Pia i per a la ciutat.

 

El capità de la Pia, amb Paco Sedano abans del duel de Copa del 2014 | Cedida
El capità de la Pia, amb Paco Sedano abans del duel de Copa del 2014 | Cedida

 

El fet de jugar a futbol sala i estar a Barça TV, t'ha ajudat a crear un vincle més proper?

El futbol sala és un món molt petit. No només amb el Barça, també tinc relació amb altres clubs. He viatjat a llocs que, si no fos per aquest motiu, no els hauria visitat. És una de les coses més positives que tinc de la meva feina, poder-me moure en aquest entorn tan professional. A vegades ells també aprenen de tu. Els problemes d'un vestidor són els mateixos i els maldecaps són els mateixos.

I l'any passat vau disputar la final a quatre de la Copa Catalunya al Palau Blaugrana...

A nivell de club vam fer un pas endavant. Vam portar gairebé 700 persones al Palau i vam plantar cara a l'Industrias, que s'acaba de proclamar guanyador de la Copa Catalunya. Pensava que no ho viuria perquè l'any passat en tenia 39. Van ser pocs minuts però m'ho vaig passar molt bé.

Alguna espina clavada?

He fet tot el que he sentit i m'hauré equivocat mil vegades però mai de mala fe. Sempre he defensat l'equip, l'equip per sobre de tot. Sempre fan broma que els apretava molt quan pujaven, els juvenils, però jo sempre he fet el que en aquell moment he sentit. Jo tenia 35 anys, no jugava, me n'anava a casa després d'una derrota i em costava dormir. Gaudia molt amb el futbol sala però també patia molt amb el futbol sala. Recordo mil coses: el debut a Nacional A amb un equip molt justet, aquell dia un dels millors gols que he fet, el dia del Gavà que marco un gol que gairebé ens salva en una temporada en què ens vèiem fora. Espineta? L'ascens que ens roben. Nosaltres ens mereixem jugar a Plata des de fa uns anys i no ens van donar l'oportunitat de fer-ho. Vam aconseguir l'ascens a un 'playoff' a La Gomera i, el dia abans de tornar, ens diuen que ni tan sols buscarem la possibilitat de pujar. N'hi ha tants, de records: el dia que torna un company després d'una llarga lesió, el dia que es trenca un jugador, el dia que tu falles... Jo sempre dic que l'esport no té memòria. Tu tens 23 anys i fas un mal partit, i els teus amics et diuen que has fet una merda de partit. Tu tens 36 anys i fas un mal partit, i et pregunten per què no et retires. L'esport és una lluita contra tu mateix i ha estat intensa. A mi m'ha deixat esgotat.

Cap a on et portarà el futur?

De la mateixa manera que dic que el futbol sala no em deu res, jo no dec res al futbol sala. I a la Pia igual. Jo ho he donat tot per la Pia. Mai tindré una mala paraula per a l'entrenador, per a la junta, ni per als companys. Jo m'he buidat i segurament jo hauria d'haver estat qui tanqués aquesta etapa com i quan volia. El futur? No ho sé. A mi la Pia m'ha dit que tindré les portes obertes però ara se m'han tancat. Entrenador no ho seré. No sé què depararà el futur perquè no sé ni què faré aquesta setmana.