Mig segle des que el Sabadell va tocar el seu sostre històric jugant competició europea

El 17 de setembre del 1969 equips com el Barcelona, el Liverpool, la Juventus, l'Ajax, el Napoli, el Porto, l'Inter, el Girondins, el Newcastle, el Valencia, l'Arsenal o l'Stuttgart es preparaven per iniciar una nova edició de la Copa de Fires, ara anomenada Europa League. Entre ells, per primer i últim cop a la història, també hi va ser el Centre d'Esports. Com a quart classificat de l'anterior edició de Primera, l'equip entrenat per Bernardino Pérez 'Pasieguito' es va guanyar el dret d'anar pel vell continent a competir. Tal dia com avui de fa 50 anys, el conjunt arlequinat s'estrenava rebent a la Nova Creu Alta el potent Bruges belga. "Que el Sabadell anés a Europa va ser un gran esdeveniment i l'eufòria pel 2-0 va ser molt gran", recorda un dels titulars aquell dia, Josep Palau. El de La Llacuna va marcar a la tornada l'últim gol fins ara dels sabadellencs en competició europea, però les cinc dianes flamenques van tirar per terra les esperances arlequinades: "L'eufòria era molt gran, però la decepció també va ser igual".

? ÀUDIO #HotelSuís | Josep Palau, futbolista del @CESabadell que avui fa 50 anys va jugar l'eliminatòria contra el @ClubBrugge: "Amb el 2-0 l'eufòria va ser tan gran que després, amb l'eliminació, la decepció també va ser enorme"

▶️ https://t.co/CoEMXRRCy3 pic.twitter.com/V33oHtFi65

— Ràdio Sabadell 94.6 (@RadioSabadell) September 17, 2019

El partit de l'estrena estava previst tal dia com avui, però de 1969, a les 22.15h a la Nova Creu Alta, però l'àrbitre, el paduà Francesco Francescon, tenia entès malament l'horari i va fer esperar els dos equips i tota l'afició que omplia la Nova Creu Alta fins les 22.45h. Una altra curiositat fa referència als uniformes utilitzats. Per motius que es desconeixen, el Centre d'Esports va jugar a casa amb la samarreta totalment vermella, mantenint els habituals pantalons i mitgetes blaves. A Bruges, en canvi, sí que van disputar la tornada amb els clàssics quadres blanc-i-blaus. Cristo i Zaballa van fer els gols del primer partit de la sèrie. "En Pasieguito va fer un gran plantejament i vam jugar molt bé aquell partit. Ens va dir a qui marcàvem i que els havíem d'esperar enrere per enganxar-los a la contra. Ho va fer Zaballa abans del descans i aleshores l'entrenador ens va dir que ho mataríem anant més enrere encara", recorda Palau, que va defensar els colors arlequinats 10 temporades entre 1964 i 1965, i que va ser l'autor del primer gol oficial a la Nova Creu Alta davant el Valencia.

El record del partit que avui compleix 50 anys és molt més dolç que no pas la tornada. Respecte l'onze del primer partit (Comas, Isidro, Pini, Arnal, Montesinos, Muñoz, Zaballa, Pereda, Cristo, Palau i Garzón) el tècnic basc només va canviar Ortuño i Marañón per Chus Pereda i Cristo. Els mals presagis de Montesinos en la prèvia del partit, quan el rival ja escalfava i queia pluja, encara ressonen a la ment de Palau. Per al davanter, els va faltar ofici: "No teníem experiència a Europa, ens van fer el primer ràpid i vam voler anar cap endavant i allò va ser un desastre. Vam pifiar-la per ser novells. Ens hauríem d'haver mantingut al darrere per no rebre els quatre gols tan ràpid". El moment curiós d'aquell partit va arribar precisament amb el gol de Palau, el momentani 4-1. Durant la celebració, Montesinos li va dir: "Això ja ho tenim, amb el valor doble d'aquest gol ja hem empatat". Josep Palau riu quan explica com va recordar-li que la normativa només s'aplicava en cas d'empat: "Al pobre li vam estar dient allò tot un any".

La prematura eliminació a la Copa de Fires fa que el duel contra el Bruges sigui el sostre històric del Sabadell, però no el record més maco que té Palau: "Potser em quedaria amb el 3-0 al Madrid o com vam capgirar un 0-2 contra el Barça". Malgrat la intempestiva hora de l'enfrontament, la Nova Creu Alta -que tot just feia dos anys que havia quedat inaugurada- va viure un ple habitual en aquella època: "L'ambient era bo cada diumenge, sempre estava ple el camp. Aquell dia va ser històric per ser competició europea i per això sempre parlem d'aquell partit, però jo recordo d'altres amb més estima encara. Hagués estat molt maco veure al Sabadell en una semifinal europea. Potser ara tindríem un museu ple de trofeus i samarretes d'aquella època. Tant de bo el Centre d'Esports pugui tornar aviat a Primera i veure el camp com el teníem abans cada setmana".

Palau, de fet, va viure el trasllat de la vella Creu Alta a l'actual estadi. La pressió ambiental a l'antic camp era brutal, però el nou va suposar un canvi qualitatiu. "No sé si és per la samarreta, però anàvem arreu i sempre ens rebien molt bé. Érem com el Betis ara, quéiem bé. Potser era perquè fora també perdíem força. En canvi a casa, sobretot a la vella Creu Alta, defensàvem tan bé i amb tanta força que s'espantaven els rivals. Després, a la Nova Creu Alta, vam fer un pas endavant. El Pasieguito era un entrenador de jugar al darrere i amb força, però aquí vam canviar el perfil de jugadors que fitxàvem i el nostre estil i ens va anar bé durant anys", comenta un Palau que va jugar tres promocions amb el Sabadell i va guanyar-les totes. A l'hora de fer el salt de juvenil a amateur va haver de buscar-se la vida fora del Barcelona i va acabar a Vilafranca, a Tercera Divisió, on va jugar contra el Sabadell. Aquell estiu el Centre d'Esports va pujar i el va fitxar per a Segona. En les següents 11 temporades l'atacant jugaria sempre d'arlequinat excepte l'any 1968/69, just quan el Sabadell va ser quart a Primera. Aquella campanya el Barça va pagar perquè jugués de blaugrana, tot i que de seguida va voler tornar. "És que el Sabadell és el club de la meva vida. És on vaig demostrar el meu millor futbol i on més vaig gaudir", resumeix Josep Palau, una de les llegendes que avui fa 50 anys van tocar el sostre històric de l'entitat arlequinada.