Resolt el paper d'Armand Obiols sobre els textos de Mercè Rodoreda
Resolt el paper d'Armand Obiols sobre la producció literària de Mercè Rodoreda. El sabadellenc actuava com a corrector d'estil, i no pas com a mentor, com s'ha apuntat en alguns debats en el passat. La solució l'ha aportat la investigació Afinar l'estil d'Eva Comas Arnal, on es mostra la contribució d'Obiols a les reescripcions de la novel·la La mort i la primavera de l'autora barcelonina.
Obiols intervé després de la tercera reescriptura, de la manera que s'observa als vuitanta-un passatges comentats al llarg dels 14 primers capítols de l'obra. El gruix dels comentaris els va fer entre novembre del 1961 i tot el 1962. Comas recorda que s'havia arribat a apuntar que era ell qui li escrivia les obres:
"Hi ha hagut, al llarg dels anys, una controvèrsia molt estesa sobre quin era el paper d'Obiols en l'obra de Rodoreda. Les males llengües havien arribat a dir que escrivia les obres ell, que és una cosa absolutament descartada acadèmicament. Però sí que és veritat que era el seu primer lector. I se l'escoltava amb moltíssima atenció".
La controvèrsia comença quan Rodoreda es fa famosa, i pren força als anys vuitanta. Comas ho atribueix al masclisme de la societat. Comas rebutja especialment l'adjectiu de 'mentor':
"No faria servir mai aquesta expressió, perquè un mentor és aquell qui dona exemple. I precisament, Obiols té obra abans de la guerra, però després de la guerra, tret d'algunes poesies i algunes cartes, fa poca cosa".
Durant els primers anys seixanta, ell, de nom real Joan Prat i Esteve, vivia a Viena i ella a Ginebra, tot i que mantenien una relació de parella. Rodoreda va escriure cadascuna de les parts de La mort i la primavera almenys sis o set vegades, introduint personatges, eixamplant escenes, assajant solucions lingüístiques noves, afegint matisos, i treballant l'estil. Precisament, Obiols creu que els pitjors enemics de l'estil són la pressa i el neguit, cosa que critica a la majoria d'escriptors catalans. Considerava que no destinen temps a revisar. En una carta, sosté que l'estil salva les obres per sempre.
A la investigació es pot comprovar com Obiols li fa un calendari de reescriptura per dos mesos. El ritme idoni és de no més d'una pàgina refeta al dia. El sabadellenc havia comentat també El carrer de les Camèlies i Mirall Trencat, que n'hi hagi constància escrita.
Obiols demanava que el que s'explicava fos imaginable, "òptic", deia. I també que tingués coherència interna. Amb els canvis més elaborats, guanyava intensitat. L'anima a refer, sent exigent amb un material que ja d'entrada era magnífic. A Obiols no li agrada que soni literari, per això l'insta a evitar comparacions amb "com", enumeracions llargues, repeticions marcades i paraules poc habituals. En canvi, recomana les elisions. També vol un text intens, però sense ser exagerat. Obiols la va voler convèncer que seria superior a La plaça del Diamant. La novel·la, tot i publicada, és inacabada.
Al treball s'hi pot veure com s'apliquen set tècniques d'escriptura: treballar sense pressa i amb ambició literària; evitar la retòrica i aconseguir una expressió natural; els detalls vius, lluny de l'abstracció; suprimir els elements sobrers; la poesia implícita; l'estructura circular i també la intensitat sense un to exagerat.
A banda, la investigadora reclama una biografia profunda i ben feta sobre Armand Obiols, per desbrossar les seves llums i ombres, i anima a fer-ho a l'entorn de la Fundació La Mirada.