Cas OAR: les altres renúncies de categoria per raons econòmiques de l'esport de Sabadell

L’OAR Gràcia ha confirmat aquesta setmana que no sortirà a Divisió d’Honor Or Femenina d’handbol per una qüestió econòmica. La diferència, xifrada en gairebé 150.000 euros pel president verd-i-blanc, Salva Gomis, fa inassumible la plaça guanyada a la pista. En categoria masculina, La Roca i Sant Cugat estan en la mateixa tessitura. 

Ni Sabadell és l'excepció ni l'handbol és l'únic esport que ha hagut de passar per aquest tràngol a la ciutat. Set equips de sis disciplines diferents han tingut problemes financers per fer front a les despeses de la categoria que s'havien guanyat al terreny de joc. Repassem els precedents històrics dels últims 25 anys:
 

L'Escola Pia i l'ascens contra La Gomera

Estiu de 2015. L’Escola Pia puja a la segona categoria del futbol sala masculí estatal. Després d’un ajustat 6-7 a La Gomera, l’equip canari es va presentar al carrer Garcilaso pràcticament sense efectius. No els interessava ascendir.
 

15-0 per als de Can Colapi i un ascens... que no es va concretar després als despatxos. Prop de 200.000 euros separaven l'equip escolapi de la nova categoria i la junta d'aquell moment va prendre la decisió de seguir a Segona 'B' per no fer perillar l'estructura de base de l'entitat.
 

"El principal problema és que has de professionalitzar el club. Es pot duplicar o triplicar el pressupost. Necessites un metge, reforços per a la plantilla, viatges més llunyans afectant els jugadors que treballen... Era un ascens que podia posar en risc el nostre principal objectiu: la cantera"

Miquel Canut, secretari

El Sant Nicolau va assaborir-ho dos cops

Un cas molt semblant és el del Sant Nicolau de bàsquet, amb l'afegit que l'equip grana ho va viure dos cops. Els col·legials van fer quatre fases d’ascens seguides de Lliga EBA a LEB Plata, pujant el 2012 a Cambados i el 2014 a Sabadell. En cap de les dues ocasions van fer efectiu el canvi de categoria.
 

"Les dificultats d'aquests canvis de categoria per a entitats com la nostra bàsicament són econòmiques. És complicat quan el teu pressupost ha d'incrementar-se un 20%. Era un ascens que posava en risc altres coses. No teníem gaire finançament extern i per a mi va ser una decisió encertada renunciar els dos cops"

"No tenim el costum, ni l'hàbit, ni tenim una legislació que ens ajudi perquè les empreses puguin patrocinar. No hi havia una llei de mecenatge que pogués permetre que a les empreses els fos fàcil col·laborar amb les entitats"

Jordi Vallhonrat, president

El CNS Vòlei femení, fora de l'elit

Escola Pia i Sant Nicolau no són les úniques decisions preses als despatxos que afecten als èxits aconseguits al camp, però sí els més semblants a l'actual de l'OAR Gràcia, perquè la renúncia va arribar just després d'un ascens.

En el cas del Natació Sabadell de voleibol femení, aquesta va formalitzar-se després d'una permanència. Les nedadores van encadenar dues campanyes seguides mantenint-se a la màxima categoria quan l'any 2000 el Club va decidir canviar la seva plaça amb el Winterthur Barcelona.

Les sabadellenques van ser novenes d'una lliga de 12 i les blaugranes van acabar al fanalet vermell, però van ser les culers les que van continuar a l'elit i no pas el Natació Sabadell.
 

"Estàvem a la màxima categoria i érem pràcticament totes de la casa excepte algun fitxatge nacional. Vam acabar novenes però malauradament se'ns va comunicar que l'any següent no continuaria l'equip"

"Vist en perspectiva s'entén més, però com a jugadora fa ràbia perquè t'ho has guanyat a la pista i has de deixar escapar el somni d'estar a l'elit a casa teva. És el que hi ha. És esport i si econòmicament no pot ser, és la millor decisió, encara que faci mal"

Ester Alcón, jugadora

Anys més tard, el 2020, la Federació va decidir de forma salomònica ascendir a Superlliga 2 tots els equips que tenien opcions matemàtiques de pujar quan va esclatar la pandèmia. El Natació Sabadell hi va renunciar, però després va acabar assolint la fita a la pista i en l'actualitat és on milita el seu sènior masculí.

Falcons: dues passes enrere

Un altre cas va ser el de Club Falcons de tennis taula masculí. Els de la Masia de Sant Oleguer sí que van estar quatre anys a Superdivisió, però quan van baixar, l'any 2011, van decidir no fer un pas enrere, sinó dos, i sortir a Primera Nacional en comptes de Divisió d’Honor. El motiu: els 22.000 euros de deute que tenien acumulat en aquell moment.
 

"La darrera temporada a Superdivisió ja vam jugar amb tres joves jugadors catalans. S'havien passat moltes penúries que s'havien superat i eixugat. Van ser quatre anys gloriosos per a Falcons però també molt durs econòmicament. El pressupost era molt alt i quadràvem números com es podia, si no era aquella temporada, la següent"

"Vam prendre la decisió de renunciar a la Divisió d'Honor per un tema econòmic i esportiu. Posteriorment es va tornar a pujar i vam passar a ser un equip ascensor. No es podien fer grans despeses econòmiques, però és un cas diferent al de l'OAR. Els salts de categoria són molt costosos i al tennis taula també passa"

Joan Barberà, palista i directiu

La retirada del Centre d'Esports femení

I després hi ha exemples de problemes econòmics amb el curs en marxa. El Sabadell femení venia de guanyar una Copa de la Reina i un subcampionat de lliga de forma molt recent quan va caure en una crisi financera que va provocar la seva dissolució. El novembre de 2005, després de nou jornades, el conjunt arlequinat es retirava de la màxima categoria.
 

Li faltaven més de 70.000 euros per cobrir el pressupost. La presidenta de la secció, Merche Romero, havia dimitit sense deixar ningú al capdavant de la nau. I l’equip venia de perdre 6-0 a Vallecas, arribant a l’hotel on pernoctaven a Madrid sense que ningú hagués pagat les despeses. El Sabadell-Oviedo Moderno de la setmana següent ja no va arribar a jugar-se.

Unió Bàsquet Sabadell i la crisi de 2008

El darrer cas d’enganxada de dits és el de la Unió Bàsquet Sabadell, que va passar quatre anys a LEB Plata, la mateixa categoria a la qual va renunciar posteriorment el Sant Nicolau. En l’últim, la 2008/09, el pressupost no estava cobert al cent per cent. Van decidir tirar endavant igualment... i va esclatar la crisi, afectant greument les finances arlequinades!
 

El president de l'aleshores anomenat Imaje Sabadell Gapsa, Jordi Roma, assegura que entén perfectament la decisió que ha pres ara Gomis a l’OAR. De fet, afirma que des de la seva actual experiència, i vist en perspectiva, és el que hauria d’haver fet amb la UB, que després de caure a EBA va acabar desapareixent.
 

"Ens va poder el cor i vam tirar endavant, no com el Salva, que ho ha fet amb el cap, que és el que s'ha de fer. Nosaltes ens vam tirar a la piscina i així ens va anar. Vam acabar demanant crèdits i quatre anys després de plegar encara pagàvem deutes. Va ser bastant traumàtic el nostre final per la crisi que ens va enganxar en plena temporada amb un equip que l'havíem fet amb la intenció de pujar. Tot ens va portar a la misèria"

"Voltàvem per Galícia, Andalusia o Canàries cada 15 dies i al final vam acabar optant per l'autocar. La plantilla ens costava uns 400.000 euros cada any a LEB Plata. Amb la crisi, moltes empreses no van fer els pagaments pactats. De la meva butxaca la broma em va costar més de 180.000 euros i altres companys de junta també van posar calers. En un moment determinat penses que ho faràs i després no t'arriba"

"No estem al mateix nivell que la resta d'autonomies. Per què una població com Melilla pot estar tants anys amb un equip a LEB Or? Competíem contra equips de petits pobles però sempre sortíem amb desavantatge. Ells el 80% del pressupost el tenien cobert per les institucions i això aquí no. L'Ajuntament en aquell moment no va col·laborar gaire amb nosaltres. També érem molts catalans en un radi molt petit i és lògic que no ens ho poguéssim repartir. El que em sabia greu era que els rivals sortissin amb avantatge, no per no rebre'ls nosaltres, perquè penso que els diners del contribuent han de ser per a altes coses, no per patrocinar un esport"

Jordi Roma, president

Set casos diferents a Sabadell en només 25 anys i en sis esports diferents. Quan la modèstia de les economies i la falta de recursos dels clubs frenen la bona traça a la pista, els equips de casa acaben tocant sostre i morint d'èxit.